Tren.

Jo no vull pas la veritat, jo vull ser feliç.

La tardor és màgica.

I hem tingut el cap ple de pardals.
Des de Turquia, si ho llegeixes.

Today. Tomorrow, Together. Always.

Va arribar la tieta,
els avis feien dinar especial,
el Martí havia crescut un pam.

<3

Auld Lang Syne

Algun dia la veu d'un corn límpid  i solitari ressonarà a trenc d'alba, i baixarà un núvol turgent nimbat de llum, i la veu profunda de la glòria em cridarà de lluny... i hauré de saltar del llit i sortir tot sol. 

Yukio Mishima, El mariner que va perdre la gràcia del mar.

Som portada.

Diu (que) menjae

Els diumenges de tardor són càlids i entranyables.
No estàn fets per pensar gaire.
Per degustar grans plaers.
Per encendre la llar de foc per primer dia.
Per olorar la llenya.
Per fer-se infusions de canyella.
Per organitzar la setmana a la moleskine.
Per posar-se el jersei de la iaia.

Per descansar.
Per viure.
Per ser feliç.

Era negre profund dels teus ulls, des del fons de la teva mirada

“You make the mistake of thinking that you have to choose, that you have to do what you want, that there are conditions for happiness. What matters– all that matters, really– is the will to happiness, a kind of enormous, ever present consciousness.”

Mersault, A Happy Death, Albert Camus, 1971

 - És que el pa negre que encara els donen de racionament no es pot menjar! Un cop va venir una pobre dona i em va portar un crostó d'aquesta mena de pa perquè em fes càrrec del que havien de menjar. Gairebé vaig plorar de pena, era com un tros de carbó o de serradures brutes -

Vaig pensar que la maleïda guerra arriba fins i tot a fer malbé el pa, mata el pa i tot, perquè allò no era pa, allò era un pa mort, sense ànima i sense virtut. El vaig guardar, aquell mos de pa negre, no gosava llençar-lo, i el vaig posar als peus de la Mare de déu del canterano, a la sala, a veure si els de dalt feien un miracle com el d'aquelles bodes, quan Jesús va convertir l'aigua en vi perquè la seva mare l'hi va demanar, que ell ni se n'adonava que el vi s'havia acabat i els convidats bevien qualsevol cosa.


Pa negre, E. Teixidor.

Dins es meu tros d'atmosfera
no vull que hi entri ningú,
hi ha un poquet d'aire en reserva,
l'has d'alenar només tu.

 

 

 

Las ganas tuyas, las ganas mías.

Cuesta seguir enfadado cuando hay tanta belleza en el mundo. A veces, siento como si la contemplase toda a la vez, y me abruma, mi corazón se hincha como un globo que está a punto de estallar. Pero recuerdo que debo relajarme y no aferrarme demasiado a ella. Y entonces fluye a través de mi como la lluvia, y no siento otra cosa que gratitud por cada instante de mi estúpida e insignificante vida. 

Supongo que no teneis ni idea de lo que os estoy hablando seguro. Pero no os preocupeis...algun dia la tendrán.

American Beauty ( Sam Mendes, 1999)

Paquita

Paquita: Subst. Nom. En referència a les noies amb esperit de senyora. L'elegància, la prudència, perseverància i sentit de l'humor caracteritzen aquest grup social molt arrelat al barri de Gràcia de Barcelona.

I, ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

RESUM EXPEDIENT

Crèdits	Tipus d'assignatura a l'ensenyament
	Obligatòries	Optatives	Lliure elecció	Total
Ensenyament	180,00	90,00	30,00	300,00
Superats	180,00	90,00	30,00	300,00

No el que ignore la escritura,
sino el que ignore la fotografía
será el analfabeto del futuro
¿Pero es que es menos analfabeto un fotógrafo
que no sabe leer sus imágenes?
¿No se convertirá la leyenda en uno de
los componentes esenciales de las fotos?
Son estas cuestiones en las que la
distancia de 90 años que nos separa
de la daguerrotipia se descarga
de sus tensiones históricas.

Walter Benjamin

Octubre

Bé, arribat aquest punt, ja no sé si dir que Portugal és lleig... En tot cas, és un país recòndit de la Península Ibèrica. Sí, aquesta no només engloba Espanya sinó també Andorra i el territori britànic  Gibraltar, ojo ( al dato). La decadència es plasma en cadascuna de les rajoles de ceràmica esmaltada de les façanes dels habitatges, fonts i patis d'arreu. Segons com em trobava totalment transportada a un país amb edificis amb un cert aire italià; cornisses, porticons i entaulaments, i gammes cromàtiques que anaven des dels ocre, groc i blanc trencat. 

Cuba? Bologna? 

No.

Portugal.

La palabra vive más largo tiempo que los hechos, 

cuando la lengua, por favor de las gracias

expresa las profundidades del espíritu.

 [ Píndar ]

S'ha acabat el bròquil

Sí, volem un món fet a mida.
Sostenible, ecològic i lliure, on poder-hi establir casa nostra, sense alterar-ne l'entorn.
És possible. Només amb constància i creant un efecte dominó que comença en un mateix.

<3

Baixem al far

Jo que mai he estat home de maaar!

Londres és errant. Com l'holandès. Hi ha tot tipus de gent; índis, british people a tota regla (paquites!), àrabs ( les dones d'aquí estàn ultrareprimides amb tanta burka i, al mateix temps, amb tanta boutique; la segona Meca de la moda.

Aquell matí d'Agost el va passar sola a Londres. I no es vaig sentir tanta fóra de lloc com en un primer moment pensava. La gent feia la seva, sobrevivia, o almenys ho intentava, tirava endavant i si queia, es torna a aixecar.
Pensava en moltes coses i en una; en ella i el que m'envoltava.. I potser semblava estrany, pensava per sí matiexa, però era el normal afirmava. Mai havia deixat de ser egocèntrica, i possiblement mai ho deixaria de ser, i no n'estava orgullosa, de fet li molestava. Però el que li feia ballar el cap era saber els motius pels quals s'havia convertit en una noia egocèntrica. Perquè?

De la manera que fos, ella només pensava que es mereixia ser feliç, no tenia cap mena d'intenció de remoure la consciència i la inconsciència.

La seva ubicació a Oxford Street, a ple ull de l'huracà d'un capitalisme aplastant. Mentre això flueix, ella pensa, i també pensa: fa sol!. I segueix pensat, que no seria fàcil crear un món diferent de l'actual. No l'hem pogut triar, com tampoc ho ha pogut triar un intocable de l'Índia, les barreres vitals hi són per tothom, en menor o major mesura. Les psicològiques ens les posem nosaltres mateixos, suposava.
En una crisi de valors com aquesta, lo ideal seria poder aferrar-se en quelcom que ens asseguri tenir una confiança en nosaltres mateixos. Potser que el nostre sigui la moda, o el sentir-se guapo, diferent, únic i estimat. No és fàcil, creia, però tampoc devia ser tant complicat.

Aquells dies, com molts altres, agraia que l'atzar li hagués brindat aquesta oportunitat, l'amistat que li oferia aquesta amiga resident a Londres, de la que n'estava orgullosa, No només d'haver-la conegut, sinó d'haver sapigut cultivar-ne dia a dia, encara que les diferències marquessin unes distàncies.

Galicia está repleta de faros, sus escarpadas costas curtidas por un mar enbravecido y un clima tempestuoso ha convertido a estos emisores de luz, intermitente en una herramienta esencial para guiar a los marineros a buen puerto y libra de los insensibles piedras dentadas que franquean las playas galaicas. Como recuerdo de Galicia y de mi estancia allí te traigo ese iluminado y ascético faro.
Proviene de O Grove, un pueblo pesquero de la costa pontevedresa, ubicada cerca de la afamada Illa de Toxa.

El faro es luz en la oscuridad. Eso es lo que fuiste tu, des de que te conocí; una luz radiante, vital y pura que me guió hasta el mejor de los pueros: tú corazón.
Por ello te regalo éste faro como eterno recuerdo de nuestra pasión infinita que creció auspiciada por tu luz: eterno brillo que ilumina noches sin luna.




És, amb quasi total certesa, el més bonic que m'han escrit mai.

<3

     
     algun dia seré una experta en tirar endavant.

“Antes de emprender un proyecto, siempre trato de conocer el contexto general, de impregnarme de la civilización involucrada y de aprender. Sólo entonces estoy en condiciones de alcanzar, con una gran libertad, lo que Bresson caracteriza como actitud decisiva del fotógrafo: toma su fotografía con un ojo muy abierto, que observa el mundo a través de un visor, mientras que el otro, cerrado, mira el interior de su alma”

I. Morath.

Abril

Amagat en mentidetes, 
amagat en som molt joves per tenir res massa clar

Benvolgut, 10 Milles per veure una bona armadura.

2011 ha començat amb un sentiment de l'ai al cor, un ai ple de dolçor, sinceritat amb mi mateixa i llum, molta llum. 

Potser a la que ha naat passant les setmanes, els dies... he pensat que no era ben bé així, però sigui com sigui és genial que la vida és infinitament fantàstica. Tot s'ha anat posant al seu lloc. Semblava que els 25 m'aportarien serenitat, crec que per fi, ho estic aconseguint, encara que tot podria ser millor, no em queixo. Al contrari, estic aprenent a valorar tot el que la vida m'està regalant, i per contrar, a no dona massa importància  a allò que em torbava, i puc parlar en passat perquè ja és passat. I encara que és cert que hem de saber conviure amb el passat, i he après a afrontar-l'ho amb enteresa. 

Abril ha estat un mes agitat per tornar a la calma i retrobar-me. Març va ser més dur, abril va començar amb calidesa; els aniversaris de la Flor i l'Irene i el seu picnic a la Ciutadella, les fotos, la gespa, el cau, unes cançons i danses, l'excursió de setmana santa, l'entrega de la memòria, la preinscripció al màster, la visita de la Gon, de la Marina, el bon temps, ... i la gran notícia; seré tieta! <3

Escirec des de un Ford Focus recolzada en una guia europea, acompanyada pel Jorge i la Marina, escolto Manel i torno a pensar en què avui és dia 21 d'abril. Un dia com aquests, avui fa 32 anys en què es van casar els meus pares. 

I tot venia en realitat d'aquest fragment que tant en fa pensar de la primera vegada que el vaig sentir.

Seràs tota una experta en tirar endavant, i els moments de mirar enrera et faran gràcia i et faràn mal. I potser no seré el teu amic ni tindré res a veure en si ets o no ets feliç, però que quan sigui vell seguiré cantant-te cançons igual, caminaré lent i m'asseuré de vegades als bancs, verset a verset, convocaré el teu cos llarg i blanc, que vinguin els anys aquí em té la calma!

Sanshiro

El desconocido comentó que podía entender perfectamente porqué los ermitaños taoístas habían escogido el melocotón como la fruta que más se les parecía, se suponia que los ascetas de la montaña vivían para siempre en algún tipo de sustancia etérea y los melocotones problablemente se acercaban a esto más que otra cosa en el mundo. Tenían un sabor bastante difícil de definir. El hueso era muy feo, pero interesante también, con su forma basta y con todos esos agujeros.

Sanshiro no había oído a nadie ésta original reflexión. Aquí tenía a un hombre que decía cosas bonitas y estúpidas, sentenció así.

Sanshiro, Natsume Soseki.

Quiero dedicarle este libro a Vanessa, porque con ella todo brilla como las cosas nuevas que todavía no las ha estropeado el tiempo. El brillo del papel de regalo, la ilusión al desenvolverlo y ese olor a nuevo que me impregna cuando estoy con ella. Esa ilusión de despertarme con Vanessa y sentir que cada dia es NAVIDAD y que cada final es un Principio.

Aquestes coses són les que fan que torni a creure en l'amor. Il·lustració i text de la mà de Juanjo Sáez <3!

nostàlgia dels 90's.

Tinc uns pares nostàlgics, i com diu la frase castellana de "tal palo tal astilla" jo no en puc ser menys. Tenia 6 tendres anys de vida quan es va celebrar el Honeymoon Project d'Antoni Miralda. Els meus pares, a l'altra banda del món, i jo a casa la meva padrina que em planxava la bata de l'escola, em donava una estima inabastable i em passava les trucades dels meus pares que a les 8:00h del matí (hora blanenca) em deien bona nit, Georgina.

 Mai podré oblidar totes aquestes circumstàncies que feien variar la rutina de qualsevol nena de 6 anys, i que només havia d'esperar uns mesos per viure una altra de les fites històriques; les Olimpíades de Barcelona. Aquell any, cada dia era un festa.

Qualsevol podria dir que no té nostàlgia?

http://query.nytimes.com/gst/fullpage.html?res=9D0CE1DC1E38F931A35755C0A967958260&sec=&spon=&pagewanted=1

sobredosid'amor

http://www.youtube.com/watch?v=kUKfaAEBwoQ

Viure sense tu - Antònia Font

Patetismo del que era víctima emocional, escribía sobre la intensa escenificación de los celos, que la arañaban hasta hacerla sangrar. Era una sufridora apasionada con una vena masoquista emergente a la que a veces daba expresión morbosa su poesía íntima.

Dora Maar fotografiada por Man Ray.