Today, forever, tomorrow...

http://www.youtube.com/watch?v=UDWVA4ZyB_I&feature=related

Literatura

Botchan de Natsume Soseki és la lectura que he llegit recentment.

M'ha emocionat. Tinc la sensació que l'he llegit en un moment adequat de la meva vida, que s'emmarca en aquest moment concret, i no en cap altre més. I que possiblement, si l'hagués llegit abans, no m'hi hagués implicat emocionalment com ho he fet, però si ho hagués fet posteriorment la sensació hagués sigut una altra, marcada per l'experiència de tota persona.

És potser una visió romàntica de veure les coses. Però és cert que sol passar que quan descobreixes/coneixes alguna cosa, després no pares de trobar referents que t'hi fan referència, pensar, eludir...  sempre em pregunto si es casualitat, o és fruit de la retenció en la memòria, font de coneixement.

L'edició de Impedimenta, traduit per José Pazó Espinosa i amb un pròleg de Andrés Ibáñez, dota a l'exemplar d'una peça exclusiva a qualsevol biblioteca.

Vaig subratllar alguns fragments que deixo aquí escrits.

Pero qué extraño es el mundo: alguien que te cae muy mal te trata con amabilidad, mientras que uno que parece ser tu amigo te acaba jugándotela. !No entendía nada!

que cuando aceptas una invitación, bien sea de un sorbete, de una taza de té o de lo que sea, lo que haces en realidad es decirle a la otra persona que le tienes respeto y que la aprecias.  La gratitud que sientes en el corazón cuando aceptas una invitación, es una forma de devolver esa invitación con algo que va más allá del dinero, o de lo que el dinero puede comprar (...)


¿cómo te atreves a juzgarme por lo que otro haya dicho sobre mí? Si el casero tiene algun problema conmigo, lo que tiene que hacer es decírmelo directamente. ¿ Cómo te atreves a dar por sentado que lo que te dice cualquiera es verdad, para luego reprochármelo de ésta forma?


Educar no es solo impartir conocimientos. Educar es también forjar carácteres nobles, rectos y  con fuertes principios en los que no cabe la vulgaridad, la superficialidad y la arrogancia. Modificar lo que debemos hacer por temor a que sea contraproducente o a una respuesta exagerada, significa renunciar a nuestro cometido.


Si el mundo era así, sólo me quedaba encerrarme en mí mismo, e intentar que no me engañaran. Pensándolo bien, si vivir el robo es la única manera de poder comer tres veces al día, hay que preguntarse si merece la pena vivir. Por otra parte, quitarse la vida cuando se goza de buena salud es un deshonor para tus ancestros, además de muy negativo para la propia reputación.


siempre he sido una persona afable, y hasta ese momento nada me había preocupado demasiado, pero había bastado un mes en aquella ciudad para hacerme comprender que el mundo no era tan apacible como yo creía. No me había ocurrido nada terrible, pero sentía como si hubiera envejecido cinco o seis años

la meva vida són colors

 

http://www.youtube.com/watch?v=or-iCIOgV5s

Mancaré de paraules que expressin com t'estimo.

Nit

nipona opina

Va ser un dissabte de setembre, que vam anar al cinema. Mapa de los sonidos de Tòquio (2009).

Isabel Coixet, historiadora impregnada d'icones que el setè art va fer-li despertar la pràctica comunicativa publicitària (eina que pretén persuadir a un públic suposadament ignorant sobre ús i consum d'un producte).

Estètica minimalista i urbana on es desenvolupa una narració de personatges poc interessants. Un triangle de relacions amb  reminiscents influències del moviment cinematogràfic francès de la nouvelle vague; Jules&Jim (F. Truffaut, 1962) o Bande à part (J. L. Godard, 1964). Al contrari però d'ambdós, Coixet posa en relleu la superfície de la gran bullícia que representen les llums de neó en detriment d'una moral oriental nipona. Deixa d'una banda el concepte representatiu d'aquesta per teixir un argument homogeni, conseqüència d'aquest món global, malgrat la redundància.

Potser va ser diumenge que em topo amb l'última narrativa de Haruki Murakami, After Dark.

La influenciada és el subjecte que llegeix després d'haver vist el film, encara que no recordo exactament si la història de l'Eri, la Mari i en Takahashi succeeix a Tòquio.

No sé si va ser casualitat que en menys de 24 hores m'iniciés amb una lectura en la que cada personatge tenia cara i ulls, les mateixes pors, caràcters i queratina. O bé el sentit sonor de la pel·lícula o la sinestèsia que desperta la novel·la, o potser és que Coixet i Murakami han pensat associar-se en temps de crisi. I ..."en tiempos de crisis, buenas son tortas!"

new age

     Començar-ne una altra.  Una altra encara millor.
     De complicitat càlida,
     que hem conreat fins ara, que toca gaudir-ne.