Isabel Coixet, historiadora impregnada d'icones que el setè art va fer-li despertar la pràctica comunicativa publicitària (eina que pretén persuadir a un públic suposadament ignorant sobre ús i consum d'un producte).
Estètica minimalista i urbana on es desenvolupa una narració de personatges poc interessants. Un triangle de relacions amb reminiscents influències del moviment cinematogràfic francès de la nouvelle vague; Jules&Jim (F. Truffaut, 1962) o Bande à part (J. L. Godard, 1964). Al contrari però d'ambdós, Coixet posa en relleu la superfície de la gran bullícia que representen les llums de neó en detriment d'una moral oriental nipona. Deixa d'una banda el concepte representatiu d'aquesta per teixir un argument homogeni, conseqüència d'aquest món global, malgrat la redundància.
Potser va ser diumenge que em topo amb l'última narrativa de Haruki Murakami, After Dark.
La influenciada és el subjecte que llegeix després d'haver vist el film, encara que no recordo exactament si la història de l'Eri, la Mari i en Takahashi succeeix a Tòquio.
No sé si va ser casualitat que en menys de 24 hores m'iniciés amb una lectura en la que cada personatge tenia cara i ulls, les mateixes pors, caràcters i queratina. O bé el sentit sonor de la pel·lícula o la sinestèsia que desperta la novel·la, o potser és que Coixet i Murakami han pensat associar-se en temps de crisi. I ..."en tiempos de crisis, buenas son tortas!"
